estable, dins la gravetat

Estable, perqué sembla que hi ha uns quants encàrrecs de feina, i de gent que sembla que pagarà. Si més no, abans ja de començar, que ja es un punt. Dins la gravetat, perque son feines a un mes vista, no més enllà. Despres pot passar qualsevol cosa, que en vinguin més, o que no en vingui cap.
Aixo ja ho sabia, jo. La variabilitat de la demanda es molt alta. Tot sovint estas col.lapsat, i a cops no tens feina. El que no m'imaginava es que el 25% dels clients consolidats no paguessin la feina ja feta.

Estic massa obsessionat per la feina. Es monotematic. Es monocolor, el pensament. I no pot ser així, no vull que la feina ocupi tant d'espai en el meu pensament i les meves emocions. En vull d'altres, d'emocions. Algunes, fins i tot inconfessables, com ha de ser.
Ens cal un racó d'intimitat del pensament, on no hi ha d'arribar ningú. Especialment els que som extrovertits i oberts, de fàcil relació. I encara molt més els que som sensibles.

Però els recursos materials son importants, i menystenir-los es un acte d'irresponsabilitat.
Aquells essers elevats, que no parlen de diners ni de feina perque no es prou profund preocuparse d'aquestes coses, que el que els motiva es el esperit, l'art, la sublimitat de l'intangible, la metafíscia del inconscient......son indefectiblement de casa bona i mai els ha faltat de res. És més, quan els discursos s'acaben, les realitats tornen al seu lloc i els comptes bancaris es queden eixuts, tornen a la casa bona que normalment sempre es oberta.
En fi, el fet de quedar-se a cero al banc es sempre un bany de realitat que, com tot, reconduït pot ser útil.
No cal, i aqui si que val la pena insistir, no cal confondre grandesa i misèria. La misèria que t'hagi tocat viure t'ha tocat, i ja esta. No et fa ser millor haver passat gana, o pobresa. No. Aixo no es mai positiu, ni en cal fer bandera, ni baluart, ni estandart.
Com hagis canviat tu, el que n'hagis aprés i el que n'hagis pogut treure com a experiència, i com ho hagis interioritzat, potser si que et fa crèixer com a persona, i et fa ser mes gran, mes humà, millor.
O no. Tambe et pots haver convertit en un ressentit contra tot i contra tots, un esser antisocial que creu que tothom li deu alguna cosa, que odia la societat per haver-ho passat tant malament.
Aixi doncs, la misèria es misèria, i no es grandesa.

Una guerra, haurieu de passar! Jo als 10 anys ja trevallava! Teniem una jaqueta per tots, que ens anavem arreglant mentre creixiem! Dormiem els 6 germans en una sola habitacio,aixo no ho podeu saber, vosaltres ara, llepafils que per tot us queixeu!

Quantes vegades ho hem sentit, sentències com aquestes?
Les circumstancies no et fan millor o pitjor. El que tu en puguis aprendre, o com ho interioritzis, si.

Inici

Avui es el primer dia de la resta de la meva vida.
No en hi haurà mes, d'inicis? espero que si.
que cada vent, cada olor, sigui un inici.
Es agradable, començar.
El que costa es continuar, quan les coses no surten com voldries, quan les esperances i les ilusions topen irremeiablement contra el mur de la tossuda realitat.
M'hi he trobat tantes vegades, amb el mur de la realitat!
Vaig iniciar un projecte laboral propi, ara fa cosa d'un any, i finalment he tornat a trobar el mur de la realitat. De la misèria.
Tot i que ara vaig fent, no vaig deixar una feina segura i estable (a cops tan segura i estable que era avorrida) per anar fent, per anar tirant sense pena ni glòria.
I a cops, fins i tot amb molta pena i gens de glòria,
I en tot cas, finalment assolir com a màxima aspiració, com a objectiu total, com al súmmum de la eficiència, sobreviure.
Sols sobreviure, penso. Encara gràcies que sobrevius, dirien altres. Però en tot cas, he fet un pas enrere. Mes aviat un salt enrere.
Havia de passar per això, es cert. Si no, rebentava. Peró també hauria pogut fer-ho una mica millor. He jugat, i estic perdent. A mi, que no m'agrada el joc perquè es pot perdre! Que em penso que sé veure-les venir! Que tot ho planifico, tot ho he de preveure!

Sóc un autèntic visionari. He deixat de ser funcionari i he iniciat un negoci propi pocs mesos abans de la pitjor crisi financera mundial des de 1929, amb repercussions sobre l'economia real. Un geni.
Algú parlava d'aterratge suau, oi? algú amb barba, que parla pontificant, que està a Madrid. Ni ells s'ho esperaven.

ja hi som

Avui em decideixo a escriure el meu blog. A participar de la blogosfera, a afegir una mica de pensament a l'esdevenidor de tots, del mon. Es fa difícil copsar que tot el mon ho pot llegir.
Be, tot el mon que sap català, es clar. En cap cas m'he qüestionat la llengua que faria servir, i ho podria fer en dues llengües més, però el català es la llengua de la meva mare. I ja se sap.

Sempre m'ha agradat escriure. A cops per explicar-me a mi mateix coses que la meva ment en segons quins moments no era capaç d'ordenar, de posar en solfa.
A cops, per explicar coses que no sempre eren fàcils de parlar, de mostrar.
Tot sovint, he escrit per seduir. Com que la meva natural tendència no és a la simpatia, a l'enlluernament d'una personalitat aclaparadora, no havia tingut mai èxit en les relacions socials, especialment amb les noies. I sempre he explotat allò que tenia més a mà, el que mes conec: la sensibilitat.

Ben expressada, ben construïda al voltant d'unes paraules, la sensibilitat permet expressar emocions de tota mena, algunes tan ocultes, o tan desitjades, que no som capaços ni de veure en nosaltres, ni en els altres.
A cops ho aconsegueixo
A cops en mi, a cops en els altres.

M'agrada escriure!!